Categoria: ALTRES

Publicat el per — Feu un comentari

Jornades de treball a Sant Joan de Mussols V

13 de setembre de 2024

Avui hem tornat a Sant Joan de Mussols, després d’un període de temps força llarg, l’últim dia de treball va ser el desembre de l’any passat, hi hem anat amb l’intenció d’acabar la consolidació que es va iniciar l’abril de 2023.

Com ja és habitual l’encarregat de fer la convocatòria és en David, en aquesta ocasió quedem: en  Siso, en David, en Cesc, en Paco, en Pitruk i jo, la Roser . En Josep Rigau no ha pogut venir, aquesta vegada. 

Sortim a les 8 del matí de Figueres, repassem el material que hem de pujar i ens adonem que ens cal un disc elèctric per poder serrar els perfils de ferro, que són massa llargs, i demanem a en Pitruk, que en té un, que ens el pugi, vindrà més tard; de totes maneres agafem serres manuals, per anar fent.

Arribem a dalt de l’ermita cap a les 10 h del matí, esmorzem i ens posem mans a l’obra.

Per començar el que cal fer,  primer de tot, és col·locar els perfils que falten a sobre dels que ja vàrem col·locar l’últim dia de treball, però, com ja havíem previst, s’han de tallar. Mentre en Siso es prepara per penjar-se a la paret per poder posar els perfils i els tensors que falten, en Paco i en David serren els perfils de ferro… (encara no ha arribat en Pitruk amb el disc de bateries).

Un cop tallats el dos perfils, procedim a la seva col·locació i posteriorment afegim el tensor que faltava.

Per col·locar el perfil a l’aresta nord-oest és imprescindible que algú es pengi a la pared oest, allà no hi ha manera d’accedir-hi, la bastida està col·locada  per accedir a l’aresta sud-oest.

Hem col·locat doncs els perfils que faltaven a la façana i el tensor un metre per sobre del que ja s’havia instal·lat el darrer dia de treball. Ara només queda tensar-ho bé i feina acabada…

Marxem cap a la una del migdia cap a Albanyà i ens  trobem amb en Pitruk, amb el disc de tallar, que tot just puja pel camí que fem a peu, nosaltres ja de baixada i ell de pujada. Havia hagut d’endollar les bateries!! (una falta de previsió evident per part de tots!)

Però,  això no ha estat, tampoc, un impediment per fer la feina que ens havíem proposat. En aquestes mogudes són del tot necessàries diverses qualitats: com la tenacitat, buscar solucions imaginatives, ser mesell,  vaja, en les persones que es comprometen en aquestes causes perdudes”  perquè si no fos així segurament no arribarien a bon port.

Amb aquesta jornada de treball donem per acabats els treballs que presentaven alguna dificultat afegida per manca d’alguna infraestrructura per portar-los a terme. 

Només queda pendent: desmuntar la bastida (es trossejaran els pals i es deixaran al medi que tindrà cura de la seva descomposició), i baixar escales, bidons, etc… Quedaran les restes de sorra, portland i aigua, per si cal fer alguna reparació secundària.

 

12 d’octubre de 2024

Avui hem pujat decidits a desmuntar la bastida, que ha facilitat poder dur a terme els treballs d’entrelligar l’ermita de Sant Joan de Mussols, que tenen per objecte d’allargar la vida de l’edificació.

En aquesta ocasió hem demanat ajuda a la generació més jove del CEE perquè ens doni un cop de mà i han pujat a més a més dels incondicionals, en Joan Font i en Lluís Benejam. Aprofitant que s’està realitzant una filmació per reflectir els 60 anys de vida del Centre Excursionista Empordanès, hem comptat amb en Marçal que és el director, realitzador i executor del reportatge, en el qual hi haurà com a fil conductor una nena La Natina, que també ens acompanya a dalt de Mussols, juntament amb la seva mare Natina I la seva germana Lucy.

Tothom qui és a Mussols col·labora amb el que pot i aquesta vegada: s’ha desmuntat la bastida, i s’ha traginat amb cabassos i bosses la sorra que estava al bellmig del pas, s’ha portat a dins l’ermita i per poder-la aprofitar per feines posteriors.

Com que tenim sorra, portland i aigua de sobres aprofitem per reconstruir la petita escala d’entrada a l’ermita, on hi falta tot un esglaó. (Una cosa que hauria d’haver estat prioritària, però l’ànsia d’anar per feina i fer el més complicat primer, ha fet que deixéssim, per l’últim dia, una cosa que hauríem d’haver fet el primer dia).

A quarts d’una ja ho tenim tot fet i recollim les escales i alguna eina que ja no ens caldrà, donem per acabada l’obra de consolidació de Sant Joan de Mussols i baixem cap a Albanyà.

A dins de l’ermita hi ha força material que ha sobrat: portland, sorra i aigua…  qui tingui ganes de fer-hi més feina, serà benvingut.

Hi han col·laborat d’alguna manera en les obres de Sant Joan de Mussols, a més a més de les persones ja esmentades al llarg d’aquest bloc: Jordi Meli, Jaume Delclós, Núria Surribes, “Cuti”, Josep M. Caixàs, Lluís Genover, Sofia, Lina, Joan Fàbregues, Rosa de Genover.

Publicat el per — Feu un comentari

La meva travessia dels Pirineus

L’Empordà i el seu entorn ens permet combinar excursionisme i memòria històrica. El camí Walter Benjamin n’és un bon exemple. Va ser per casualitat que fa uns mesos vaig trobar un llibre que m’ha permès conèixer els detalls del camí que va emprendre Walter Benjamin per arribar a Portbou. I no només això, sinó que també he conegut qui va ser Lisa Fittko.
El llibre es titula «La meva travessia dels Pirineus» d’Edicions Reremús, i és el relat en primera persona de les vivències de Lisa Fittko entre el 1939 i el 1941. Una dona lluitadora i amb un gran compromís social. Era membre de la Unió d’Estudiants Socialistes a Berlín i la seva militància antifeixista la va obligar a fugir, passant per diferents països europeus amb retencions policials i, fins i tot, deportada al camp de concentració de Gurs. Va aconseguir superar totes les adversitats i quan podia travessar al sud dels Pirineus per exiliar-se a Amèrica via Lisboa, va decidir quedar-se un temps per ajudar altres refugiats a travessar de la Catalunya Nord a la Catalunya Sud. La frontera administrativa entre França i Espanya.
L’entitat American Rescue Center es dedicava a treure refugiats de França i va captar a Lisa Fittko perquè durant un temps els ajudés. Fittko va ajudar a travessar centenars de refugiats de Banyuls de la Marenda a Portbou pel camí que actualment es coneix com el camí Walter Benjamin, tot i que segurament el més just seria que es digués camí Lisa Fittko.
Per passar desapercebuts per les autoritats franceses Fittko sortia de Banyuls amb la primera llum del dia, en grups petits de dos o tres persones i barrejats amb els pagesos que anaven a treballar les vinyes.
Avui, fer aquest camí permet gaudir d’un entorn natural fantàstic i amb un valor històric que incentiva la reflexió. Vivim un temps que els comportaments egoistes i insolidaris estan en auge i el compromís social és escàs. Pensar en Lisa Fittko, el seu home i totes les persones que en condicions extremes van jugar-se la vida per ajudar a Walter Benjamin i tots els refugiats, és (o hauria de ser) un impuls al compromís individual i col·lectiu per garantir unes condicions de vida dignes per a tothom.
El camí té uns 15 quilòmetres de distància i uns 700 metres de desnivell positiu. Es pot arribar a Banyuls amb tren i emprendre el camí que el 25 de setembre de 1940 Lisa Fittko, Walter Benjamin, Henny Gurland i el seu fill Joseph, varen traçar per tal d’escapar-se de la persecució nazi.
La nit del 25 al 26 de setembre Walter Benjamin va morir a Portbou, i encara avui hi ha diferents teories sobre si Benjamin es va treure la vida pel temor que el règim franquista l’entregués al govern francès controlat pels nazis, o bé el seu cor, ja delicat abans d’iniciar la travessa, decidís aturar-se.
El camí està marcat i no és difícil però el desnivell és considerable. Des de la platja de Banyuls s’ha d’agafar el carrer que surt al costat de l’Ajuntament en direcció el coll de Banyuls, una vegada s’ha superat la via del tren que passa per sobre, hi ha la primera senyal «Chemin Walter Benjamin» a mà esquerra que s’endinsa a un veïnat de Banyuls. Un cop travessat s’inicia el camí entre vinyes.

Pere Bosch

Publicat el per — Feu un comentari

Jornades de treball a Sant Joan de Mussols IV

26 d’agost 2023

Aquesta és la quarta jornada de treball a Sant Joan de Mussols, ha estat una jornada força productiva erem una bona colla amb ganes de fer feina.

Primerament s’han hagut de pujar les planxes per a la teulada, sort que hem comptat amb la fortalesa física d’en Dima. A més a més en Ferrussola vol muntar un embut al dipòsit d’aigua per recollir l’aigua de pluja,  ha preparat les fustes i plàstics per al seu invent i també ho puja fins a dalt, i fa tot el muntatge.

A part dels habituals avui ha pujat més gent a col.laborar en la consolidació.

 

 

 

 

 

 

 

Així doncs, s’ha muntat l’embut del dipòsit;  s’ha traginat sorra i aigua per fer pasta de portland; s’han  tapat forats de la façana nord-oest; s’han pujat les planxes al teulat; s’ha començat la reparació de la teulada. Cap al migdia acabem la jornada i com ja és costum a dinar a Albanyà. Volíem anar a Can Cuffi, però erem força colla i no hi havia lloc. Anem a la Rectoria.

 

25 de novembre 2023

Aquest dia, només d’arribar comprovem que l’embut col.locat per recollir l’aigua de pluja  ha funcionat de primera tot hi la poca pluja, el dipòsit està  molt més ple de com el vam deixar l’ultima vegada. D’aigua no ens en faltarà pas. 

Durant la cinquena jornada continuem amb la reparació de la teulada, ara ja tenim les planxes a dalt i i la feina va com una seda, en David Garriga, en Jaume Prada i en Josep Rigau s’han enfilat a dalt del teulat i són els que tenen cura de la reparació i col.locació de planxes on les uralites s’havien trencat, s’han de clavar amb visos i també hi posen espuma de poliuretà.

Des d’abaix els fem arribar la pasta i tot el que necessiten per a la reparació.

En Siso penjat a la paret va deixant ben clavats i a punt els anclatges, a la paret nord i sud que serviran per collar els cables i tensors que subjectaran la façana nord-oest.

 

 

15 de desembre 2023

Aquesta ja és la sisena vegada que pugem a Mussols. Es continua amb la reparació de la teulada que avui ja es dóna per acabada i tal com era previst es posa un dels cables amb els tensors a la paret. També, a les arestes nord i sud de la façana, s’hi col.loquen uns  escaires de ferro  amb la finalitat que els cables amb els tensors no malmetin la pedra de les cantonades.

Avui només col.loquem el cable i els tensors inferiors,  el pròxim dia en col.locarem uns altres per sobre dels que hi hem posat avui. Donem per acabada la jornada i baixem a dinar a Albanyà, avui a Can Cuffí.

(continuarà)

Publicat el per — Feu un comentari

Jornades de treball a Sant Joan de Mussols III

A Sant Joan de Mussols ja hi ha tot el material necessari per a dur a terme els treballs de consolidació de l’edifici principal que conforma l’església. En David Garriga és l’encarregat de convocar el personal per dur a terme l’obra.

29 d’abril de 2023

És la primera jornada de treball a Sant Joan de Mussols,  el primer que cal fer és muntar la bastida per poder accedir a la coberta i a les façanes per executar les actuacions que s’ha decidit de fer per frenar el  deteriorament que pateix Sant Joan de Mussols.  En Paco serà qui portarà la iniciativa de  l’obra, però es fa imprescindible comptar amb l’agilitat d’en Siso, que quan convé es penja amb una corda i un arnés on calgui; també s’hi apunta a la empresa en Ferrussola, que aporta la seva experiència en el món de la fusta i en aquesta jornada tampoc no hi falten ni en Rigau, ni en David . ni en Cesc.

La bastida consisteix en una estructura formada per troncs de castanyer relligats amb taulons, formant dues plataformes de treball i fixats entre ells amb visos; l’altura de la bastida arriba fins a a coronar el teulat de l’ermita. L’estructura de fusta  es troba anclada a la façana amb piquetes, que asseguren la seva estabilitat.

El temps hi acompanya i amb un matí s’aconsegueix fer la totalitat del muntatge i es baixa cap a Albanyà a dinar, amb la satisfacció d’haver fet una bona feina.

22 de maig de 2023

Segona jornada de treball, avui la convocatòria no ha tingut massa quòrum, nomes s’hi ha apuntat en David, en Paco i en Teis. La meteorologia no convida a passar massa estona a dalt de Mussols, fa un dia rúfol i gris amb força vent… Aixi que un cop instal.lada la politja, amb força dificultat tot sigui dit, era la tasca que s’havia previst per avui, es decideix donar per acabada la jornada i esperar  la propera convocatòria.  Ara sí que podrem anar per feina,  ja tenim la infraestructura ben muntada per començar a treballar en la consolidació de Sant Joan de Mussols.

4 d’agost de 2023

Aquesta vegada sí que hi ha una bona colla d’ajudants, en Josep ha convidats uns companys dels caputxins de Sarrià, que ja havien col.laborat en un camp de treball a Sant Bertomeu de Pincaró fa més de 40 anys… I aquesta vegada l’Eugènia i en Jordi tampoc no han volgut faltar a Sant Joan de Mussols, també ha vingut una representació de la nova generació  del Centre Excursionista Empordanès,  que han fet baixar la mitjana de edat…

En total hi havia nou persones pencant de valent. Durant aquest dia: s’han traginat cabassos de sorra i  galledes d’aigua fins a l’ermita;  s’ha fet la pasta de portland, per collar les pedres necessàries per refer una part de  la contonada dreta de la façana nord-oest, que s’havia esllavissat; també s’han analitzat els problemes que pateix la coberta,  on es constata que hi ha uralites trencades que s’hauran de substituir per planxes. Aquestes planxes  s’han de pujar a peu, carregades a l’esquena,  pel camí que fem per pujar  fins a Sant Joan de Mussols, hi estem de 20 a 25 minuts. 

(continuarà…)

Publicat el per — Feu un comentari

Jornades de treball a Sant Joan de Mussols II

A l’entrada de 2023 membres del Grup d’Art i Treball de la Jonquera i del Centre Excursionista Empordanes decideixen portar a cap els treballs per aturar el deteriorament de l’ermita de Sant Joan de Mussols, aquests treballs consistiran: a  refer la cantonada dreta de la façana nord-oest, que s’ha esllavissat parcialment; reparar la coberta, s’han trencat tres de les uralites que s’hi varen col.locar en les anteriors  actuacions, i  substituir-les per planxes; rejuntar pedres de la façana nord-oest,  i col.locar en aquesta part de la  façana uns cables que faran de  tensors i serviran per a aturar l’esberlat de la façana.

Per dur a cap tot això cal preparar tot el material que s’ha de menester, fer un bon inventari, és imprescindible no deixar-se res, sobretot material pesant…  Per això en Paco López i en Josep Rigau junten tot el que cal pujar a Sant Joan de Mussols per fer els treballs previstos. Un camió de Ciments Miquel ho portarà fins al Pla de la Teularia i ho deixarà allà, a l’intemperie, però ben protegit del temps,  a punt perquè l’helicòpter faci els viatges a peu d’0bra.

El 17 de març de 2023

És el dia previst per fer els viatges amb helicòpter, res es pot improvisar: cal mirar les previsions meteorològiques, el vent pot dificultar i, fins hi tot impedir, l’enlairament.

    

Tot primer cal empaquetar tot el material en feixos no massa voluminosos i ben trabats, no sigui que perdem les eines… tot ja està a punt. Després d’empaquetar tot el que cal pujar cap a l’ermita. Ens dividim, un quants es queden a baix per enganxar el que s’ha de pujar amunt i un altre grup  irà cap a Mussols a controlar la descàrrega. Allà cap al nord ja albirem l’helicòpter és una sensació estranya, de satisfacció, d’incredulitat… tot surt com era previst l’helicòpter s’enlaira i fa cinc viatges de material a Mussols: sorra, un dipòsit d’aigua, un palet de portland, taulons, cables, perfils, tensors etc. és impressionat amb un tres i no res ha deixat el material, on ha pogut, això sí. Pensàvem que  ho deixaria tot allà on nosaltres volíem, però res va ser com ens pensàvem, una mica il.lusòriament. El pilot tenia treballs a estabilitzar l’aparell i la descàrrega era ràpida i allà on ho tenia més fàcil, el professional era ell.  Un cop feta la descàrrega es va haver d’entrar  tot el material, que es pogués deteriorar per les inclemencies del temps, a dins de l’ermita.

A l’últim viatge li vam carregar una pica, que hi havia a Mussols, perquè la deixés al lloc on s’havia enlairat fins a  cinc vegades, o sigui que en aquest viatge l’helicòpter va anar carregat pujant i baixant, es va aprofitar eficientment aquest mitjà de transport.

Aquesta pica es va deixar al Pla de la Teularia per poder-la baixar, posteriorment, a Albanyà. En Cufi va aprofitar un viatge dels que feia a Pincaró, on duia a terme les obres de la coberta, per baixar-la.

Ja tenim tot el necessari per fer la feina, ara cal anar-hi pujant.

(les fotografies són d’en Jordi Meli)

(continuarà…)

Publicat el per — Feu un comentari

Jornades de treball a Sant Joan de Mussols I

Tal com diu en Siso Blavi: “si no es publiquen a les xarxes les coses que fem, és com si no existissin…” és per això que m’he decidit a fer aquest bloc sobre les jornades de treball que durant el 2023 s’han fet a Sant Joan de Mussols.

Aquesta església esta situada a 903 m d’altitud i queda encimbellada, i posa fi a la serralada de Corsavell. Sembla que data dels segles XI-XII, encara que documentalment no se’n tenen notícies fins al s. XV, quan, segons aquesta font, es va recontruir. A inicis del s. XX fou abandonada pels ermitans, probablement per la manca de feligresos i de població a la zona.

Se l’ha anomenat St. Joan de Bauçol, de Bell-Sols, de Bussols: “Nosaltres ens hem inclinat per Sant Joan de Mussols, que és com l’anomenaven els dos darrers habitants de Can Coll de Pincaró”, tal com ho expressa en Sebastià Delclós en el llibre 30 edificis religiosos romànics de l’Albera.

Continuant amb l’informació que ens aporta en Sebastià Delclós, el Grup d’Art i Treball del Centre va començar la recuperació de Sant Joan de Mussols el 1981: es va millorar el camí d’accés, es van retirar fems de l’interior i les bardisses del teulat. El 1984 s’hi van dur a terme feines de recuperació amb l’ajut econòmic de la Diputació de Girona, aprofitant l’avinentesa es va documentar l’estat de l’ermita i els treballs que s’hi duien a terme en un reportatge de TV2. L’estiu de 1985 es va continuar la recuperació d’aquest edifici i per Sant Miquel, coincidint amb la Festa de Bassegoda, es van inaugurar les obres fetes. El 1986 i 1987 s’hi continua pujant material i treballant i s’acaben els treballs de recuperació.

35 anys després

El pas d’aquests 35 anys des de l’última actuació, han fet forat a l’edifici, mai tan ben dit. A inicis de l’any 2022 comprovem que la façana principal presenta una esberlada important amb el perill de posssible esllavissada de la cantonada si no s’hi fa una actuació de reparació i consolidació. També el teulat necessita una actuació urgent.

El camí fins al peu de l’església és costerut (hi ha 20 min pujant a peu), s’ha de pujar material: sorra, aigua, portland, planxes per arreglar el teulat, cables, tensors, i les eines adients per lligar l’edifici i prevenir  l’esberlada, també cal muntar una bastida per dur terme les obres, cal pujar els troncs de fusta per muntar la bastida. En resum, a l’esquena no ho podem pas pujar, perquè tots tenim un edat.

En Josep Rigau creu que la solució és que un helicòpter pugi tot el material pesant fins a peu d’obra, encara que hi ha diferents opinions sobre la idoneïtat d’aquesta solució. Els temps canvien i nosaltres també. Finalment, en Josep Rigau s’encarregarà de tota la logística, etc., de l’helicòpter i el 17 de març de 2023 serà el dia triat per pujar el material a Sant Joan de Mussols. 

(continuarà…)

Publicat el per — Feu un comentari

AVENC DEL BOQUEROL (Vilanant)

Notes sobre l’Avenc del Boquerol d’en Vidal (VilanaNt)

Tot i que fa temps que no es donen noves informacions sobre coves i avencs a l’Alt Empordà, recentment s’ha fet una primera exploració a un avenc de Vilanant.

Us en fem cinc cèntims

HISTORIA DE L’EXPLORACIÓ

Les primeres notícies sobre l’existència de l’avenc ens arriben en un article de la revista Alberes, que en el seu número 27 (Especial Pedra seca, Juny de 2022) inclou una entrevista a en Pere Borrat, persona de Vilanant gran coneixedora de la Garriga i amant de la pedra seca informa que al costat d’una barraca de pedra seca hi ha un “bocarol”, lloc per on l’aigua entra al terra.

Aquesta barraca, és la nº 69 (registre VNT-69) del catàleg d’en Jenar Fèlix. (Les Barraques de pedra seca de la Garriga d’Empordà). També és la barraca 11995 de la Wikipedra.

Organitzem una visita amb en Pere Borrat a la zona el 22 de setembre de 2022, en la que veiem que la boca és suficientment ampla per permetre l’entrada, i llançada “la pedra de rigor” ens fa pensar que pot tenir una fondària interessant.

Seguidament, mitjançant la Federació d’Espeleologia es fan uns contactes amb el GEIS de Castelló i un grup de Fornells, que no fructifiquen per diverses raons. S’organitza doncs una baixada a l’avenc amb un membre del GRAE d’Olot que s’ha de posposar per un accident.

Veient que la cosa s’allarga, fem una primera visita (Siso Blavi i Joan Cos) el 14 de Juny de 2023, en la que es neteja la zona i es baixen el dos primers pous (fins a uns -10 m), veient que sembla continuar cap a un tercer pou. Es deixa la visita en aquest punt ja que no es disposa de material adient, i la corda podia fregar en les parets.

 

 

Segona visita amb dos membres del GRAE d’Olot (Jordi Francès i Miquel Pujol) juntament amb Joan Cos el 5 d’agost de 2023 en la que s’arriba al que sembla ser el final de la cavitat, a uns -25 m. Hi ha un pou més després dels vistos en la primera visita. Al nivell final sembla que podria haver-hi una continuació en sentit sensiblement paral·lel a la riera, però s’han de treure molts enderrocs.

S’hi troba una antiga forca metàl·lica (Sense el mànec de fusta) que no es retira.

Segons en Jordi Francès (l’únic que hi baixa en aquesta ocasió i que fa el croquis annex), a la paret hi ha concrecions de “sal de llop”, o sigui calcita cristal·litzada. La troballa d’un fragment d’aquesta pedra a l’exterior podria fer pensar en què antigament s’hi hagués baixat per extreure aquest mineral, però sense més proves. Comentat aquest punt amb en Pere Borrat, diu no tenir-ne constància.

Les condicions són molt caloroses i fins i tot hi podria haver una mica de risc d’hipòxia.

Queda pendent, doncs per al futur fer la topografia detallada de la cavitat i mirar de desenrunar algun pas estret per veure si hi ha possibles continuacions, cosa que es pensa fer a la tardor.

 

 

TOPONIMIA

Cavitat coneguda des de temps com a “Boquerol d’en Vidal”

Boquerol és el terme genèric per designar un forat a la pedra, essent el cognom Vidal el de l’antic propietari del terreny.

 

 

LOCALITZACIÓ I ITINERARI D’ACCÉS

Cavitat situada al bell mig d’un rec de desguàs del Pla dels Ovells, La Garriga d’Empordà, TM de Vilanant.

Coordenades :   X : 491 418

                              Y : 4 679 907

Z : 150

 

Hem de seguir la GIV 5105 (Avinyonet – Llers) , fins al km 3.25 (aprox.)

Trobem la fita dels 3 km al final d’una gran recta. Hi ha una primera corba a l’esquerra i just abans de la corba següent (a la dreta), a ma esquerra s’obre una camí ample que entra a la Garriga. L’enfilem i el seguim un kilòmetre, prenent sempre el camí més marcat en les cruïlles. Veiem a la nostra dreta una gran barra de pedra seca restaurada. Davant mateix podem deixar el cotxe. La cavitat es troba a l’altre costat del camí (a l’esquerra tal com veníem) Passem sota el filat del bestiar i caminem uns 50 m fins trobar el còrrec de desguàs, format per dues parets paral·leles de pedra seca. El baixem fins que les dues parets s’ajunten i allà mateix hi ha la boca de l’avenc

 

 

Descripció de la cavitat

La boca de la cavitat és de dimensions reduïdes, d’aproximadament 80 x 80 cm, i dona pas a un petit pou d’uns tres metres de fondària. Allà arribem a una petita saleta que dona accés a un pou d’uns 10 m de fondària. Es pot seguir baixant per uns altres petits pous que precisen l’ús de corda fins a la part baixa de la cavitat, situada a un nivell aproximat de -25 m, en la que el terra està ple de sediments i enderrocs que s’haurien de retirar per veure la possibilitat de continuació.

Tota la cavitat es desenvolupa seguint una marcada diàclasa en sentit NE – SW (el mateix que el còrrec exterior), presentant a les parets concrecions de calcita cristal·litzada (no s’han vist altres formacions)

El croquis següent ha estat fet per en Jordi Francès.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

  

COMENTARIS

Com hem indicat, aquest avenc s’obre al bell mig d’un petit rec de desguàs. Si seguim amunt el rec arribarem a la barraca esmentada al començament, que té la particularitat d’haver estat construïda sobre un gran mur, que sembla haver actuat com a mur de contenció d’aigües, creant una bassa de dimensions prou importants.

Sembla, a més, que per sota d’aquesta barraca hi ha un conducte que podria haver servit com a sobreeixidor de la bassa, però en aquest cas hauríem de trobar restes de conduccions artificials (un sifó o similar, fet de ceràmica, per exemple) i a hores d’ara encara no s’ha trobat res, ja que les bardisses del costat de la paret són bastant espesses i de mal treure.

Esperem que després de la neteja de vegetació que es vol fer a la tardor es pugui trobar sentit a tot plegat. El rec en el que està la cova té la particularitat d’estar flanquejat en els seus dos costats per uns grans murs de pedra seca que, curiosament, s’uneixen pocs metres després de la boca de l’avenc, com si es volgués conduir realment totes les aigües cap dins de la cova.

 

 

Com a darrer apunt, indicar que en Pere Borrat ens ha indicat l’existència d’un altre boquerol, al bell mig del llit del Rissec, però que va quedar colgat per sediments en ocasió d’una gran torrentada, i que no ha estat possible tornar a trobar.

Publicat el per — Feu un comentari

ENS HA DEIXAT UNA BONA PERSONA

Josep Agustí Prat a l’edat de 91 anys, el passat 10 de juny, va començar la seva darrera excursió. La dèria per la muntanya era modèlica i el va portar a pujar tots els cims del Pirineu que s’enfilen per sobre dels 3.000 metres, també el Kilimanjaro, l’Ararat, entre molts altres cims. Però el millor que tenia l’Agustí era el seu tracta humà, personal, disposat, proper… No tenia un no per ningú, i era entranyablement afable i educat. Els companys del Centre Excursionista d’Olot el trobaran a faltar, però tots els excursionistes que el vàrem conèixer sempre ens mancarà la seva bonhomia i el seu bon fer: “Agustí” que a la teva darrera excursió tinguis i trobis un bon camí. A reveure.

Sebastià Delclòs Suñer

Publicat el per — Feu un comentari

Pels camins mil·lenaris del “Chamois”

Sortim dimarts havent sopat, ens acomiadem de la família, fills i filles, tot enfilant la carretera cap als Alps. Recordem que en altres temps anar cap els Alps era sinònim de frescor. Aquestes hores de la nit trobem poc trànsit i tenim molta conversa. Repassem temes i sobretot procurem que el conductor no s’adormi. Parem al primer trencant fora de l’autopista, i dormim enmig d’un camí sota una catifa d’estrelles.

Quan ens despertem veiem que hem tingut sort, no s’han encès els aspersors i el que ensulfata ho fa 150m més avall. Contents de la nostra sort arribem a Ailefroide. Demanem si tenim lloc al càmping, a la web deia que estava ple, i ens ho confirmen -No hi ha lloc. Compungits, decidim aparcar i no perdre més temps, volem aprofitar el matí.

Fem una via semi-equipada de 280m a 20minuts del cotxe. Coincidim amb una cordada d’angleses. Des de les alçades veiem el càmping, la seva extensió i ens anem repetint “que bé que hi estaríem”. No ens donem per vençuts i tornem demanar al càmping si hi ha lloc, aquesta vegada sí!

Ara toca mirar bé què podem i volem fer demà, la paraula “alpinada” es va repetint, triem una via amb una aproximació exigent. L’entorn sembla que es mereix ben bé una visita. Decidim posar el despertador a les 4 per començar a caminar a les 5 del matí. Ara toca preparar tot el material, i no deixar-nos res ni agafar res que no toqui. Això sí, agafem grampons i piolet pel que pugui ser, ja que la ressenya marca que ho podríem necessitar.

Sona el despertador al càmping, esmorzem sense fer soroll. Anem amb cotxe a la vall del costat, Vall de les Bans. Comencem a caminar a les 5:20, arribem al Refugi des Bans a bon ritme.  Demanem al guarda si fa falta material piolets i grampons per a l’aproximació a peu de via. Ens diu: -podria ser. Doncs apa, seguim amb tots els trapaus.

A partir d’aquí el camí requereix molta més intuïció, alguna fita i aprofitar els camins fets pels isards. Girem a la dreta ja sota el contrafort dels Bans i avancem fins el peu de la via per restes de gelera, molta roca solta i tartera. Un bon esforç però finalment després de menys de 4h arribem al peu de la via amb uns 1400m de desnivell a les cames. L’espectacle que ens envolta és sobrecollidor: agulles de roca arreu, geleres en fase terminal i un cel blau.

Conscients de la nostra fortuna escalem els primers llargs. Naveguem per un mar de roca prou compacte. Llarg rera llarg anem guanyant alçada. Trobem roca lila, negre, blanquinosa i un aire prou fresc que es fa abrigar un xic. Finalment arribem al cim del Contrefort des Bans, 3348m.

Contents, i coneixedors del que encara ens queda, 11 ràpels i desfer tot el camí de l’aproximació, no perdem massa temps i avall que fa baixada. El primer ràpel i un bon merder de cordes, en ajuden a trobar un bon sistema per anar encadenant ràpels i a ser àgils.

Arribem altre vegada a peu de via amb balanç positiu: totes les cordes en bon estat, no ens hem fotut cap pedra pel cap i no s’ha enganxat cap corda. Tot un èxit. Ara ens amoïna com serà la baixada per on abans hi havia gelera, que al pujar ens ha costat una xic. Malauradament estem el 2022, immersos en un canvi climàtic que no té aturador i els mapes i ressenyes han quedat obsolets. Per sort tots quatre naveguem prou bé i baixem fins a la zona de menys risc. Respirem contents i alleugerits, això sí les cames ja les comencem a notar. Arribem al cotxe amb les últimes clarors del dia i un somriure d’orella a orella. Avui podem dir que hem fet una bona ALPINADA, gairebé 16h de cotxe a cotxe. Sense perdre temps tornem cap al càmping abans que no tanquin l’entrada per a cotxes. Avui, ens ho volem fer fàcil.

Ens despertem divendres i el cel està una mica tapat. La meteo ja avisava pluja. Amb cames i peus adolorits anem a fer alguna via esportiva abans no plogui. Tenim temps de fer una via d’adherència i es posa a ploure. Aigua i adherència no són una bona combinació. Canviem i fem una mica de bloc sota els arbres i finalment optem per fer l’aperitiu estirats al matalàs (crahspad) i riem una bona estona. Comencem a pensar què podem fer l’endemà. I sí, hi ha ganes de fer una via prou alpina però necessitem una aproximació més curta. La trobem i tornem a preparar motxilles. Això sí, la ressenya avisa, parla d’una aproximació “escabrosa” i que haurem de seguir “els camins mil·lenaris del chamois”. Mentres tant parlem amb la veïna del càmping, que és la impulsora d’un grup que han quedat a través de facebook. També parlem amb els altres veïns que tenim a davant , 2 germans anglesos, molt amables ens ofereixen magdalenes industrials, que rebutgem amablement. Així passem la tarda.

Ens despertem a les 5:30 i ben esmorzats sortim cap al peu de via a 15 minuts en cotxe i 300m de desnivell. Comencem l’aproximació, ens equivoquem i pugem massa. Reculem i enfilem pel que antigament era una placa de neu, i ara és un roquissar un xic malparit i trencat, però que ens porta fins el peu d’una corda fixa podrida, però amb parabolts ben ferms. En Pere no ho veu clar i prefereix aprofitar el dia anant a caminar. Passat el tram escabrós, el camí és molt més evident i fàcil. Trobem el peu de via bé i enfilem un llarg rera l’altre fins a suposadament 18 llargs a nosaltres només ens en surten 15. Les vistes sobre la Barra dels Ecrins i la gelera Blanca són impressionants. Des de la paret anem veient la furgoneta que porta en Pere i sabem quan ha tornat de la seva excursió. La Via són uns 600m enmig d’un ambient fantàstic i on podem veure les restes impracticables (com a mínim aquest estiu) de la gelera des Violettes. La baixada fins al cotxe, entre fites, caminets i una mica de gps la trobem prou bé i un entorn ben Alpí com tota la jornada.

Avui festa grossa per celebrar com estan anant aquests dies, comprem 1kg d’espaguetis! Ens deixen aprofitar la brasa que ha fer la veïna per coure les botifarres. Això sí, la dosi de cerveses i vi que no faltin per regar la celebració. Arriba un dels anglesos i ens explica que el seu germà li ha salta un presa i ha caigut, han anat a l’hospital de Briançon amb un pneumotòraxs. Li donem molts records de part nostra i que es millori.

Ja només ens queda aprofitar l’últim matí per escalar un xic més, recollir i intentar no arribar tard a casa. A 15 minuts del càmping fem un parell de vies de 2 llargs d’adherència pura. En aquest tall de paret el compartim amb un gran nombre de cordades, un bon experiment sociològic.

En el camí de tornada recordem anècdotes dels 5 dies gaudits i ja pensem en la propera!

Un video de l’ascensió al Contrefort des Bans per qui en tingui ganes. Moltes gràcies Pere !!

Publicat el per — Feu un comentari

La Darrera Cresta a Les Salines

Les Salines son un espai fantàstic amb unes vistes privilegiades de l’Empordà així com del Vallespir i el Rosselló. «La Darrera Cresta» al Roc Campana de Les Salines es va publicar al Vèrtex 262 (setembre-octubre de 2015). Des d’aquell moment la vam marcar i periòdicament sortia a les converses entre els amics que practiquem escalada. Per coses d’aquelles que mai acabes de saber el perquè, durant aquests anys hem fet forces quilòmetres perseguint vies i crestes que un o altre proposava, però encara no havíem fet «La Darrera Cresta», una cresta de casa.Així doncs, el dilluns 3 de gener de 2022, finalment vam decidir anar-hi. Per fer-la vam seguir la ressenya que els aperturistes (Jaume Llanes, Jordi Girbén, Eloi Saula, Sílvia Ortiz i Sergi Casals) van publicar a la revista de la FEEC Vèrtex i als que agraïm la feina.
L’únic llarg que no vam seguir la seva ressenya va ser el primer. Vam tenir dubtes sobre quina era «l’atlètica fissura (Vº) fins a un clau» i ens vam decantar per iniciar la cresta per un llarg de fissura amb una línia de parabolts que ens va portar directa a la R1 del roure. Aquest llarg possiblement sigui de 6B o 6B+, però està ben protegit i es pot fer amb A0. De manera que entenem que la sortida original ens quedava uns metres a l’esquerra d’on vam sortir nosaltres. Ens vam estalviar el ràpel de sortida del Trident que el vam desgrimpar i el 10è llarg, que la ressenya marca un pas de 8 metres d’offwidth de 6B, a nosaltres ens va semblar que eren uns 3 metres com a màxim. Això sí, és un pas curt però exposat. En Jaume el va fer per on tocava i jo el vaig fer recta. Son un parell de passos que has d’apretar amb mans i peus justets però suficients i sense l’exposició del pas d’offwidth. Un cop a dalt només queda l’últim ràpel (2 pitons amb anella i cordinos) i ja ens podem treure els gats.
Aparcant a les antenes, vam estar-hi 7 hores (de cotxe a cotxe). En diferents punts de la cresta ens va semblar que es podia abandonar per les canals que vas deixant a la dreta.
El gneis és adherent però cal vigilar amb algun bloc que se’ns va moure o trencar. En general tota la via és de bon equipar. Portàvem un joc de friends fins al 3 i un de fissurers, però bàsicament vam utilitzar l’1, 2 i 3, i per alguna reunió fissurers.
La cresta ens va agradar pel que és i sobretot pel que signifiquen Les Salines (Com el Bassegoda o l’Albera) pels empordanesos.

Si hi aneu gaudireu!