Josep Agustí Prat a l’edat de 91 anys, el passat 10 de juny, va començar la seva darrera excursió. La dèria per la muntanya era modèlica i el va portar a pujar tots els cims del Pirineu que s’enfilen per sobre dels 3.000 metres, també el Kilimanjaro, l’Ararat, entre molts altres cims. Però el millor que tenia l’Agustí era el seu tracta humà, personal, disposat, proper… No tenia un no per ningú, i era entranyablement afable i educat. Els companys del Centre Excursionista d’Olot el trobaran a faltar, però tots els excursionistes que el vàrem conèixer sempre ens mancarà la seva bonhomia i el seu bon fer: “Agustí” que a la teva darrera excursió tinguis i trobis un bon camí. A reveure.
Sortim dimarts havent sopat, ens acomiadem de la família, fills i filles, tot enfilant la carretera cap als Alps. Recordem que en altres temps anar cap els Alps era sinònim de frescor. Aquestes hores de la nit trobem poc trànsit i tenim molta conversa. Repassem temes i sobretot procurem que el conductor no s’adormi. Parem al primer trencant fora de l’autopista, i dormim enmig d’un camí sota una catifa d’estrelles.
Quan ens despertem veiem que hem tingut sort, no s’han encès els aspersors i el que ensulfata ho fa 150m més avall. Contents de la nostra sort arribem a Ailefroide. Demanem si tenim lloc al càmping, a la web deia que estava ple, i ens ho confirmen -No hi ha lloc. Compungits, decidim aparcar i no perdre més temps, volem aprofitar el matí.
Fem una via semi-equipada de 280m a 20minuts del cotxe. Coincidim amb una cordada d’angleses. Des de les alçades veiem el càmping, la seva extensió i ens anem repetint “que bé que hi estaríem”. No ens donem per vençuts i tornem demanar al càmping si hi ha lloc, aquesta vegada sí!
Ara toca mirar bé què podem i volem fer demà, la paraula “alpinada” es va repetint, triem una via amb una aproximació exigent. L’entorn sembla que es mereix ben bé una visita. Decidim posar el despertador a les 4 per començar a caminar a les 5 del matí. Ara toca preparar tot el material, i no deixar-nos res ni agafar res que no toqui. Això sí, agafem grampons i piolet pel que pugui ser, ja que la ressenya marca que ho podríem necessitar.
Sona el despertador al càmping, esmorzem sense fer soroll. Anem amb cotxe a la vall del costat, Vall de les Bans. Comencem a caminar a les 5:20, arribem al Refugi des Bans a bon ritme. Demanem al guarda si fa falta material piolets i grampons per a l’aproximació a peu de via. Ens diu: -podria ser. Doncs apa, seguim amb tots els trapaus.
A partir d’aquí el camí requereix molta més intuïció, alguna fita i aprofitar els camins fets pels isards. Girem a la dreta ja sota el contrafort dels Bans i avancem fins el peu de la via per restes de gelera, molta roca solta i tartera. Un bon esforç però finalment després de menys de 4h arribem al peu de la via amb uns 1400m de desnivell a les cames. L’espectacle que ens envolta és sobrecollidor: agulles de roca arreu, geleres en fase terminal i un cel blau.
Conscients de la nostra fortuna escalem els primers llargs. Naveguem per un mar de roca prou compacte. Llarg rera llarg anem guanyant alçada. Trobem roca lila, negre, blanquinosa i un aire prou fresc que es fa abrigar un xic. Finalment arribem al cim del Contrefort des Bans, 3348m.
Contents, i coneixedors del que encara ens queda, 11 ràpels i desfer tot el camí de l’aproximació, no perdem massa temps i avall que fa baixada. El primer ràpel i un bon merder de cordes, en ajuden a trobar un bon sistema per anar encadenant ràpels i a ser àgils.
Arribem altre vegada a peu de via amb balanç positiu: totes les cordes en bon estat, no ens hem fotut cap pedra pel cap i no s’ha enganxat cap corda. Tot un èxit. Ara ens amoïna com serà la baixada per on abans hi havia gelera, que al pujar ens ha costat una xic. Malauradament estem el 2022, immersos en un canvi climàtic que no té aturador i els mapes i ressenyes han quedat obsolets. Per sort tots quatre naveguem prou bé i baixem fins a la zona de menys risc. Respirem contents i alleugerits, això sí les cames ja les comencem a notar. Arribem al cotxe amb les últimes clarors del dia i un somriure d’orella a orella. Avui podem dir que hem fet una bona ALPINADA, gairebé 16h de cotxe a cotxe. Sense perdre temps tornem cap al càmping abans que no tanquin l’entrada per a cotxes. Avui, ens ho volem fer fàcil.
Ens despertem divendres i el cel està una mica tapat. La meteo ja avisava pluja. Amb cames i peus adolorits anem a fer alguna via esportiva abans no plogui. Tenim temps de fer una via d’adherència i es posa a ploure. Aigua i adherència no són una bona combinació. Canviem i fem una mica de bloc sota els arbres i finalment optem per fer l’aperitiu estirats al matalàs (crahspad) i riem una bona estona. Comencem a pensar què podem fer l’endemà. I sí, hi ha ganes de fer una via prou alpina però necessitem una aproximació més curta. La trobem i tornem a preparar motxilles. Això sí, la ressenya avisa, parla d’una aproximació “escabrosa” i que haurem de seguir “els camins mil·lenaris del chamois”. Mentres tant parlem amb la veïna del càmping, que és la impulsora d’un grup que han quedat a través de facebook. També parlem amb els altres veïns que tenim a davant , 2 germans anglesos, molt amables ens ofereixen magdalenes industrials, que rebutgem amablement. Així passem la tarda.
Ens despertem a les 5:30 i ben esmorzats sortim cap al peu de via a 15 minuts en cotxe i 300m de desnivell. Comencem l’aproximació, ens equivoquem i pugem massa. Reculem i enfilem pel que antigament era una placa de neu, i ara és un roquissar un xic malparit i trencat, però que ens porta fins el peu d’una corda fixa podrida, però amb parabolts ben ferms. En Pere no ho veu clar i prefereix aprofitar el dia anant a caminar. Passat el tram escabrós, el camí és molt més evident i fàcil. Trobem el peu de via bé i enfilem un llarg rera l’altre fins a suposadament 18 llargs a nosaltres només ens en surten 15. Les vistes sobre la Barra dels Ecrins i la gelera Blanca són impressionants. Des de la paret anem veient la furgoneta que porta en Pere i sabem quan ha tornat de la seva excursió. La Via són uns 600m enmig d’un ambient fantàstic i on podem veure les restes impracticables (com a mínim aquest estiu) de la gelera des Violettes. La baixada fins al cotxe, entre fites, caminets i una mica de gps la trobem prou bé i un entorn ben Alpí com tota la jornada.
Avui festa grossa per celebrar com estan anant aquests dies, comprem 1kg d’espaguetis! Ens deixen aprofitar la brasa que ha fer la veïna per coure les botifarres. Això sí, la dosi de cerveses i vi que no faltin per regar la celebració. Arriba un dels anglesos i ens explica que el seu germà li ha salta un presa i ha caigut, han anat a l’hospital de Briançon amb un pneumotòraxs. Li donem molts records de part nostra i que es millori.
Ja només ens queda aprofitar l’últim matí per escalar un xic més, recollir i intentar no arribar tard a casa. A 15 minuts del càmping fem un parell de vies de 2 llargs d’adherència pura. En aquest tall de paret el compartim amb un gran nombre de cordades, un bon experiment sociològic.
En el camí de tornada recordem anècdotes dels 5 dies gaudits i ja pensem en la propera!
Un video de l’ascensió al Contrefort des Bans per qui en tingui ganes. Moltes gràcies Pere !!
Aquest estiu de temps de Covid, amb moltes ganes de gaudir d’aire lliure i una de les cares nord més espectaculars del Pirineu, posem rumb cap a Cauterets i el Vinyamal. Som quatre, els pares, l’Ovidi i la Sió.
Volem fer una volta circular, sortim de Pont d’Espanya, refugi Oulettes de Gaube, coll d’Arraillé, llac d’Estom i el seu refugi, la vall Lutour fins arribar a La Fruitere, 3 dies en total. No sabíem quan ni com hi podríem anar. Per tant impossible fer reserva als refugis. Optem per tenda, fogonet i menjar per tres dies per quatre persones, com els companys dels països de l’Est que s’ho porten tot a sobre i ho gaudeixen igual o més.
El primer dia, telecabina, telecadira i 15min fins al llac del Gaube. Sortim prou aviat i podem gaudir d’unes vistes precioses del llac sense gent. Al migdia arribem al peu de la cara nord del Vinyamal, gaudint dels rius, plantes, vistes i explicant molts contes.
Un cop arribats toca anar a la zona de vivac (fins les 7 de la tarda no pots plantar la tenda i abans de les 9h del matí l’has de treure). L’Ovidi i la Sió varen reaprofitarcercles de pedres d’altres campistes, tot fent l’espai de cuina, sala de joc,… Vàrem passar la tarda jugant, veient surgència d’aigua ferrosa, gràcies a la visita d’una marmota i una gran nit estrellada.
El segon dia tocava començar pel camí que puja cap al cim, però al cap de poca estona l’abandonem i ens quedem molt sols. Caminem aprop de llacs petits, plaques de neu, tarteres, grans vistes i una baixada llarga fins al llac d’Estom. Per recuperar-nos unes creps de xocolata i un gran dinar, que refan a qualsevol. Tarda de jocs, vent i comportant-nos com una llopada tot recordant que el que més li havia agradat a l’Ovidi era fer el camí de la tartera.
El tercer dia i després d’haver ben reposat, baixada fins a La Fruitere. Resseguint la preciosa vall de Lutour, veient Isards, cavalls, vaques, prats, meandres i ràpids del riu. Un camí que tothom va fer pel seu propi peu i ens va permetre acabar una petita gran ruta pels més menuts de casa.
